Monodia religiosa: el Cant Gregorià. Primera polifonia: l´Organum

En aquesta entrada us vaig a enllaçar les audicions de la monodia religiosa i profana de l´Edad Mitjana; ja sabeu que la monodia religiosa és bàsicament i sense entrar en detalls, la col.lecció d´oracions i textos bíblics utilitzats en el ritus religiós cristià occidental. Aquesta col.lecció va començar a realitzar-se durant el papat de Gregori I (590-604) i es va allargar uns segles. Entre els segles XIX i XX es van publicar diverses edicions d´una col.lecció amb els cants més comuns de la liturgia i la missa, anomenat Liber Usualis

El Cant Gregorià pot presentar bàsicament, dos estils melòdics, dels que teniu a sota un exemple sonor:

• Sil.làbic: Himne Pange Lingua, composat per sant Tomàs d´Aquino (1225-1274) per la festivitat del Corpus Christi, tot i que es canta també el Dijous Sant durant la processó des de l´altar fins al monument eucarístic on queda la custòdia fins el Divendres Sant. Es tracta per tant d´un himne tardomedieval peró és molt popular i bon exemple de cant quasi totalment sil.làbic. Ací teniu el text llatí traduït al castellà perquè no l´he trobat en valencià.

 

• Mel.lismàtic: Alleluia del día de Dominica in Albis, segon diumenge de Pasqua. El nom de Dominica in albis fa referència als convertits que havien estat  baptejats la vespra del dia de Pasqua: asistien  a la celebració de la missa sense les túniques blanques que havien portat el día del bateig i durant huit dies fins el dissabte següent. 

Per la forma de cantar, són tres els estils del Cant Gregorià:

•  Estil directe: tot el cor. Escolteu aquesta sequència del dia de difunts, molt popular al llarg dels segles, anomenada Dies Irae ,- ací teniu el text llatí traduït al castellà perquè no l´he trobat en valencià; ara,  compareu-la amb la versió orquestal del compositor romàntic Héctor Berlioz (1803-1869) Dies Irae, "el dia de la ira" 

          El director americà Stanley Kubrick també va utilitzar la versió de Berlioz en la seua pel.lícula The Shining

• Estil antifonal: consistia en dividir el cor en dos grups, de manera que el segon responia al primer, alternant-se així en el cant; en les partitures gregorianes apareix un asterisc que marca  el començament de la resposta per part de la segona meitat del cor. Els salms es cantaven sovint en estil antifonal, i també altres oracions, proses i versos. Mireu aquesta Antífona mariana (dedicada a la verge), interpretada pels monjos de l´Abadia de Silos.

• Estil responsorial: molt comú, consistia en que un monjo cantés el primer vers o la tornada, rebent las resposta del cor, com és el cas d´aquesta antífona Lumen ad Revelationem. La separació entre el solista i el cor, com en el cant antifonal, apareix assenyalada amb un asterisc.

La primera polifonia

Organum: l'organum és la primera manifestació polifònica que es coneix a Occident i consistia en la duplicació d'un cant gregorià preexistent en moviment paral·lel i distància d'octava, quarta o quinta. Les primeres manifestacions de les que es té constància són del segle XI.

El moviment paral·lel és habitual, com podem veure

 Transcripció de l´anterior

Poc a poc s'anirà movent la vox organalis primer per moviment oblic i després per moviment contrari. Aquests procediments aniran preparant el camp cap a la veritable polifonia:

En l´exemple escoltareu un organum quadruplum, és a dir a quatre veus, en un estadi ja molt evolucionat de l´estil; ja es coneix l´autor, el monjo parisí Pérotin i és del segle XII (ca.1198): Viderunt Omnes

L´origen de la notació moderna:  Guido d´Arezzo y la mano guidoniana

L´Himne a san Joan de Guido d´Arezzo, origen de la notació sil.làbica

Història de la notació (en castellà): Historia de la notación , servirà per a tot el curs


Dos antifonales: uno italiano y otro español